POSTORIENTALISME

Des del  començament  ens hem centrat en les fisonomies de les residències i els equipaments d’estil  orientalista  que sortosament es mantenen encara dempeus a Barcelona.  Tanmateix aquestes construccions  representen una petita part dels edificis  que havien  format part de la trama urbana de la ciutat.  Ara bé,   tot i que les perdudes han estat nombroses i molt  significatives,  tal  vegada sigui  pitjor el  fet  que els  edificis que han  tingut  la sort de subsistir hagin patit alteracions greus.  Pel  que fa a la conceptualització de l'arquitectura orientalista no  ajuda  gens que  la majoria dels edificis  supervivents estiguin fora de context  perque han  estat  reformats o  han perdut  la seva funció original. Per  tant,  només uns pocs  edificis del conjunt  que ens ha  estat  llegat es  poden  considerar  testimonis  fidedignes de la tipologia arquitectònica orientalista.



Pavelló  de la Reina
Enric Sagnier  va construir un mirador al Tibidabo  durant la visita a Barcelona  de la reina regent  Maria Cristina, en ocasió a la celebració de l’exposició Universal  de 1888.  En 1902 es va aixecar  a la vora El gran  Café- Restaurant del Tibidabo. Ambdós edificis d’estil  neoàrab van ser enderrocats per construir  en  el  seu lloc el parc d’atraccions.             









Xalet  del  Moro
(Passatge de la Pau, 3)
Jaume Brossa construí  uns banys públics d’estil  neoàrab en 1873.  L’establiment es va transformar  en prostíbul  en 1910 i  va estar  funciona fins  el  1956. A finals dels noranta  es enderrocat com a conseqüència de la reforma urbanística executada darrera la Plaça del  Teatre




 
L’especulació  urbana  fou  la causa  de l'enderrocament de  moltes de les antigues residències per treure profit  dels solars que ocupaven. Però l'afany  destructor no hagues arribat tant  lluny sense la coincidència  de dos  factors: El  primer,  l’obsolescència de l’arquitectura residencial privada com a tipologia arquitectònica; El  segon, l’absència de consideració pel seu  valor patrimonial. Efectivament,  la construcció  de palauets i  torres d'estiueig  a banda i  banda del  Passeig  de Gràcia  -eix de creixement de la ciutat un  cop  enderrocades les muralles que l’encerclaven-  responia a la necessitat de "representació" de la burgesia transformada en  la nova classe dominant. Aquest  va ser  el  motiu  pel  qual en el darrer terç del  segle XIX  els camps que envoltaven el  passeig  de Gràcia,  i   la seva prolongació cap a Vallcarca i  els turons que prefiguren la serra de Collserola, van  ser cobejats per aquesta classe social que hi volia aixecar les seves residències de prestigi.  Però  a mitjans del  segle XX  l'impuls estava  esgotat i  aquell   eix de creixement  es  transforma en el  “centre simbòlic del  poder”  tal  i  com el  coneixem avui dia, es a dir,  aquell indret  de la ciutat   on les  grans empreses , bancs ,  companyies d’assegurances i  filials de multinacionals  hi tenen  la seva seu.  Aquest canvi de funcionalitat del  passeig  de Gràcia  explica l’enderrocament de gran part  dels palauets i  de les torres d’esbarjo  d’una burgesia que en  el  seu  moment   va apostar   per l’estil  neoàrab i  que,  fins i  tot,  va arribar a exportar-lo a la capital  de l’estat.  


 Casa  Antonio  Goytisolo  
(carrer  Mallorca,  279)
Construït l'any 1874 segons un projecte del mestre d'obres Josep Xiró i Jordà i conegut també com a Casa Taltavull, aquest xalet unifamiliar constitueix un dels exemples d'arquitectura d'inspiració neoàrab de l'últim quart del segle XIX. Ocupava la cantonada Muntanya/Besós de la cruïlla entre els carrers  Pau Claris i Mallorca.
Casa Laribal
(Av. Miramar, 7-9)
la torre d'estiueig de Josep Laribal va ser reformada i adaptada per Antoni Falguera -autor del projecte guanyador del concurs públic en 1913- per desenvolupar les funcions de menjador, infermeria i gabinet antropomètric de l'Escola del Bosc. En 1960 es va enderrocar per construir-hi un pavelló amb aules





Cal  tenir en  compte que el palaus  i  torres d'estiueig havien  estat  dissenyats per satisfer les necessitats  i  els costums socials de la burgesia que a finals del  XIX  s'estrenava   en el poder polític. L'obsolescència esdevé  quan el  seu  valor  simbòlic deixa de cotitzar  en els  cercles en  el si  dels quals la burgesi  es retroba  i es relaciona un  cop  ha consolidat la seva hegemonia econòmica i  social.  Per això la supervivència de la majoria d’edificis s’ha limitat a la façana, mentre que els espais interiors quasi sempre han estat mutilats o,  fins i  tot,  reduits a uns pocs elements (la galeria del hotel  Onix en seria un  exemple extrem). En  altres paraules,  els edificis sovint han estat buidats indiscriminadament  de tot allò que representava un estil de vida que va deixar d’existir. Per fortuna alguns es va lliurar de l'ostracisme gracies a restauracions minucioses que els van realitzar en un intent de recuperar la seva naturalesa arquitectònica i  el seu  valor artístic (Per  exemple,  el cas de l’Alberg de joventut Marede Deu de Montserrat). Tanmateix,  aquests han estat casos comptats ja que , per regla generalel seu caràcter  de grans contenidors  els han  forçat a exercir funcions molt diferents les assignades en el projecte original (Un exemple   paradigmàtic seria  laPlaça de Braus les Arenes transformada en Centre comercial)  i la  seva situació privilegiada en un eix urbà de prestigi com  el  Passeig  de Gràcia  els ha fet  assolir  una carga simbòlica  diferent a la que els  seus constructors els van conferir.

Hotel Onix
(Carrer Nou de la Rambla,  36)
La façana neoclàssica d'aquest edifici  amagava un  interior  d'estil  neoàrab,  al  gust de les residencies palatines de finals del XIX,  que les obres de la seva  transformació en hotel  han  respectat parcialment.        



               



Casa Neoàrab 
(Carrer  Gomis, 8) 
La remodelació  urbanística dels vessants  
del  pont de Vallcarca no l'ha afectat i  
segueix miraculosament en  peu.     
Tanmateix  el seu estat  es  ruïnos i  es 
degrada de manera accelerada des que ha 
 estat  ocupat il·legalment per una familia de 
 gitanos romanesos.           


Ruïnes del  Casino de Barcelona
(Carretera de la Rebassada)

En un revolt de la carretera que travessa Collserola en direcció a sant Cugat son encara visibles les restes del Gran Casino de la Rebassada: Un projecte de lleure per a la gent benestant, insòlit en el seu temps, que a banda de un hotel de luxe i els típics espai de joc en formaven part  grans atraccions.
Inaugurat en 1911 va tancar portes definitivament en 1933 i va desaparèixer literalment en 1943 quan el regim franquisme , per tal d’evitar ocupacions il•legals, decidí dinamitar el complex.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada