ARQUITECTURA ORIENTALISTA

ORIGEN  DE L'ARQUITECTURA ORIENTALISTA

El historicisme es desenvolupa a partir  de dues actituds que el  romanticisme proclama arreu  d'Europa desprès de les guerres napoleòniques: En  primer  lloc,  el  rebuig  del canon de l'arquitectura neoclàssica  que havia imposat el pensament  il·lustrat  del  segle XVIII; En  segon  lloc,  la reivindicació  d'un  nou  codi  de valors que posa l'èmfasi en la singularitat creativa de l'arquitecte.  Aquest  canvi  de sensibilitat no  només comporta la indagació en el  passat a la recerca d'estils arquitectònics desapareguts que es pretenen  recuperar sinó que,  a més a més, desferma la preferència per un estil concret capaç d'esdevenir model "nacional". Per  tant,  el  romanticisme evoca el  passat, la recreació  d'un llegat  històric, que ha de servir,  al  seu  torn,  per  justificar  l'originalitat  de l'acte creatiu en  el  marc d'una arquitectura genuïna del poble entès com a nació. Aquesta mena de revival  carregat  de connotacions moralitzants  és alllò que és coneix com a Historicisme.


A Barcelona els primers  exemples d'una nova mirada envers les construccions del passat daten de  mitjans del  segle XIX. La classe dirigent barcelonina en la recerca de referents històrics que legitimessin les seves aspiracions  davant l'Antic Regim  es van  deixar seduir pels segles d'esplendor de la història medieval  catalana. La lectura dels edificis representatius d'aquest  període com a monuments que calia preservar s'origina en  el  marc  de la primera renovació  urbana de la ciutat encerclada encara per  les muralles.  Ens referim  al  projecte de 1823 de construcció  de l'eix Ferran/Princesa que provocar la desaparició o  la mutilació  d'edificis de gran  valor  històric (Per  exemple,  l'enderrocament de l'església de Sant  Jaume i  la remodelació  de la façana de la casa de la ciutat) . Això  va representar  per a una minoria d'erudits romàntics,  entre els quals despuntava Antoni  Capmany, el revulsiu  per difondre la necessitat  de preservar el  llegat de l'arquitectura gòtica. 



El  revival  promogut pel  romanticisme trenca amb  el  rígid esquema acadèmic neoclàssic i  propicia la renovació  del  llenguatge formal de les edificacions. Els arquitectes recorren  a les convencions artístiques medievals en comptes de les de Grècia i  Roma i,  més endavant, donaran  l'entrada a un  món exòtic i  extravagant amb  la imitació  dels models orientals.  Sens dubte,  el historicisme és un període complex al qual  resulta difícil aplicar una classificació per l'abundància de tendències que es creuen i  la diversitat  de versions "nacionals" que apareixen  arreu.  Tanmateix si alguna cosa tenen  en  comú  la varietat  de tendències a les que s'aplica  aquest  terme  son les  formes que propicia agrupades pel  prefix "neo". 


A Barcelona el historicisme si  bé es desenvolupa i  pren  força a partir  del   neogòtic assolirà la seva plenitud en donar  entrada  a altres tendències com  el  neoàrab,  el  neomudejar i,  més tard, el  japonisme. Tots plegats desembocaran  a finals del  XIX i  prinicipis del  XX en  l'esteticisme,  que cal  qualificar  com  la síntesi de llenguatges formals  que prefiguren  l'esclat del  modernisme. 

TENDÈNCIES DE L'ARQUITECTURA ORIENTALISTA A BARCELONA 


Allò  que s'entén  per  eclecticisme és en  realitat  un  pas endavant  en el  corrent  historicista. Aquest  li  presta l'aparença, li  proporciona certs recursos expressius, però  l'arquitectura eclèctica els retoca i  els resol  en  detall. Els edificis eclèctics no s'han de confondre amb  els edificis historicistes encara que la referència al  passat  estigui  present  en  ambdues corrents. De fet l'eclecticisme defineix l'actitud de barrejar elements de diferents tradicions arquitectòniques,  és a dir, en  comptes de limitar-se a imitar els llenguatges formals  antics juga a  combinar-los aleatòriament amb  la intenció  d'obtenir un resultat  nou. Per  això,  el  terme eclèctic s'aplica a la descodificació  formal  que va més enllà a la varietat  de formes "neo" sorgides com  una versió  evolucionada del  Historicisme. 

En termes generals es poden  distingir dues generacions d'arquitectes eclèctics: La primera, correspon als nascuts al voltant  de 1850 que es titulen  durant  el període de la restauració  borbònica (1874) i, la segona, als que havent  nascut  en  el  darrer  quart  del  segle XIX aconsegueixen la titulació  amb  el nou  segle (1900). L'eclecticisme de la primera generació  sovint  es confon amb el  historicisme, mestres que els de la segona generació s'encaminen  decididament  cap el  Modernisme. Per suposat  existeixen  situacions generacionals intermèdies i, sobre tot,  evolucions  d'una postura a un  altre dins la trajectòria professional  d'un  mateix arquitecte. Tanmateix això  no  invalida  l'argument  segons el  qual   com  més pròxims estem a 1850 major presencia te l'historicisme  mentre que si ens  allunyen d'aquesta data les obres participen més decididament en l'horitzó cultural  del  segle XX.     

Un tret  característic d'aquest  període és el  protagonisme que adquireix l'arquitectura barcelonina en  el  panorama espanyol. A banda dels factors socioeconòmics que acompanyen  la decidida industrialització  de la ciutat el motiu   és la fundació  de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona en 1875 i  juntament  amb  el  fet  que les noves fornades d'arquitectes  troben  en  l'eixample en construcció  un  camp  d'experimentació.  Per  això  l'exposició  Universal  de 1888 representa un  punt  d'inflexió; L'esdeveniment  resta a mig  camí  entre la generació  d'arquitectes eclèctics  propers al historicisme i  els eclèctics, anomenats esteticistes,  amb un plantejament més audaç  pel  que fa a la lliura combinatòria de formes. 
    
Arquitectes titulats a Madrid  en  1873,  com  ara Josep  Vilaseca o  Domènec i  Muntaner,  representen  el  canvi ja que els edificis que projecten per l'Exposició Universal defugen de les solucions ortodoxes apreses en aquesta institució.  Treballen en una línia decididament  eclèctica a partir  de les aportacions dels estils "neo" de la corrent historicista i  les seves experiències son  incorporades per  l'Escola d'Arquitectura de Barcelona de la que hi  formen part com a directius.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada