dijous, 24 d’octubre de 2013

PLAÇA DE BRAUS LAS ARENAS



Tipus: Esdeveniments  de  lleure
Autor: Agustí  Font i Carreras (1846-1924)
Període: 1899
Situació: Plaça Espanya
Estil: Neomudejar  





L'anàlisi formal de l’edifici revela la pugna, més aparent que real, entre el corrent  historicista que, des d'una concepció  conservadora, pretén  recuperar un  estil  del passat,  i l’eclecticisme, associat a l’arquitectura del ferro i el vidre, que advoca per l’ experimentació iconoclasta. En  les arenes es combinen,  d’una banda,  el  trets característics de l’estètica neomudejar  de la façana i, d’altra banda, la tecnologia del  ferro de les graderies,  formant  un  conjunt  de proporcions monumentals. 

Tanmateix la coexistència d’aquestes dues concepcions oposades en un mateix edifici no ens hauria de sorprendre si tenim en compte què el neomudejar és un estil connotat com  "art  noveau" des del seu origen.  A finals del XIX  per a un sector d’arquitectes la mirada al passat com a font d’identitat passava per a la recuperació del mudèjar, en tant que arquitectura  mestissa reivindicada com a genuïnament hispànica,  però sense deixar de banda els imperatius econòmics del moment  els  quals  podien satisfer amb les tècniques austeres  i  els  materials  abundants característics d’aquest sistema constructiu tradicional.  



De fet, les filigranes amb maó, les ceràmiques esmaltades o l’aplicació  estructural de l’arc de ferradura, molt més aparents que costosos, s’avenien  al  nivell d’eficiència econòmica que exigia la societat industrial i, pel fet de tractar-se d’un procediment constructiu barat, es van relacionar amb els nous equipaments  de lleure, com les places de braus, que reclamava la ciutat.     
        
Des del punt de vista estètic la façana de l’edifici es un compendi del repertori neomudejar: Arcs de ferradura amb l’alternança de dovelles marrons i  vermelles, apilaments de maons que creen la filigrana anomenada sebka o  aplicacions ceràmiques en  els panys de paret delimitats per l’arrabà  (Alfiz) i l’arc de ferradura. Aquesta combinatòria dona com  a resultat  un edifici imponent, de gran vistositat, però   alhora auster i funcional.

 
 

Agustí  Font, alumne avantatjat d'Elies Rogent, va intervenir en la redacció  del  projecte de la Universitat de Barcelona considerat l’edifici neomudejar més representatiu de la corrent orientalista a Catalunya. Al igual que la majoria d’arquitectes  que van cursar els  seus  estudis en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona reinterpreten el llenguatge formal de l’historicisme i apliquen  les solucions tècniques de l’arquitectura del ferro a la recerca d’un eclecticisme innovador.  

Del conjunt de la seva obra a Barcelona destaca  la finalització de la façana gòtica de la catedral o la construcció del Palau de Belles Arts que es trobava dins l’Exposició Universal  i que va ser enderrocat en 1942. En ambdós edificis  es fa palès la seva habilitat i mestratge per a l'arquitectura neogòtica; Tanmateix, això no es incompatible amb la utilització d’elements arabitzants que, fins i tot, es pot considerar un tret comú de la generació pre-modernista a la que pertany.  
      
Agustí  Font  es titula en 1869.  El 1894 esdevingué acadèmic de Belles Arts de Barcelona i també va ser catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada